dijous, 12 de juny de 2014

LES CARAMELLES DEL ROSER, 425 anys

Sant Julià de Vilatorta
bressol de caramelles

Sant Julià de Vilatorta viu un fenòmen de voluntat col•lectiva des de fa més de 400 anys: Les Caramelles del Roser.
Les caramelles són un costum estès arreu de Catalunya. Des de mitjan del segle XIX, quan s’inicià l’interès per recollir i estudiar la cultura popular, tots els folkloristes ens donen descripcions força detallades de com es practiquen les caramelles en diferents pobles i indrets dels Països Catalans. Tot i la diversitat de detalls que s’hi observen, hi ha uns trets comuns que les defineixen:
Les caramelles són un cant de salutació pasqual fet per una colla de cantaires pels carrers i masies d’una població; solen tenir també caràcter de celebració de primavera i de galanteig a les noies casadores; els cantaires van abillats de manera tradicional i festiva i acompanyats, encara que no sempre, d’un grup instrumental, com a recompensa se’ls obsequia amb queviures o diners.
Per als veïns de Sant Julià de Vilatorta, la desfilada dels caramellaires del Roser, cantant els goigs, el matí de Pasqua Florida, és una cosa tan natural i tan nostra com l’aigua de les “Set Fonts”. Així ho hem vist sempre i així ho hem sentit explicar als nostres pares.
Pel fet d’haver conservat el cant dels goigs del Roser i la indumentària antiga de la festa, les Caramelles del Roser van cridar l’atenció dels estudiosos ja des del s. XIX. El primer que en fa esment és Valeri Serra Boldú en el Llibre popular del Rosari -1917-, en l’article Costums de Pasqua -1918- i en la seva obra més important Llibre d’or del Rosari a Catalunya -1925-. Aureli Campmany a “Catalunya Ràdio” (la publicació), Tomàs Caballé Clos al Folklore Català, i Joan Amades al Costumari Català, també parlen de les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta.
Se sap que les Caramelles del Roser estaven establertes el 1590 (la butlla de la fundació de la Confraria del Roser de Sant Julià de Vilatorta està datada i segellada el 23 d’abril de 1592, cosa que confirma documentalment la data coneguda. La fundació oficial de la confraria, probablement, ratificava una pràctica ja existent. Això explica la diferència de dos anys entre les dues dates esmentades (1590-1592). L’ús dels bordons data del 1680.
No sabem quina era la indumentària que van adoptar els caramellaires en el seu origen però en el Llibre d’Obra de la Confraria del Roser consta que a mitjans del segle XVIII es van “refer dos bastons per les camalleres al preu de 5 monedes”. Molt probablement va ser en aquesta època quan es va adoptar la capa llarga i el barret de copa que encara avui els distingeixen. 
***
 
El matí de la diada de Pasqua Florida surten els Caramellaires del Roser, que amb aire pausat i solemne van recorrent els carrers del poble tot cantant els goigs del Roser. Componen la comitiva dues fileres de caramellaires vestits amb capa llarga negra, barret de copalta del mateix color i llaç català de color vermell; cada caramellaire porta un bordó o vara tornejada amb que duu la imatge de la Mare de Déu del Roser. La comitiva va encapçalada per la bandera de la confraria i la tanca un grup de músics abillats amb capa llarga de color morat, barret de copalta del mateix color i llaç català de color blau marí. Infants amb bastons tornejats amb un pom de flors al cim i cintes de colors acompanyen el seguici. Els cistellaires passen casa per casa recollint les aportacions dels vilatans.
Els goigs del Roser són els protagonistes de la festa. Les estrofes amb text i música arcaics, tramesos de generació en generació, es van desgranant i alternant amb la tornada instrumental. En passar per la part vella del poble, les Caramelles del Roser adquireixen un regust especial, els seus cants troben ressò en les velles parets i portals de pedra picada, on encara vibra el record de les generacions que ens precediren i en llegaren aquest preuat costum.

A més dels goigs del Roser, cada any s’estrena una peça nova, composta expressament per a la ocasió, obra d’autors locals. Aquestes peces es canten a les places i a les cruïlles dels carrers. Aquestes obres solen ser cants dedicats a la Pasqua, al desvetllar de la primavera, de temàtica local, alhora que saluden als vilatortins i els desitgen tota mena de benaurances. Una de les peces fixes del repertori és la sardana “Som vilatortins” amb música de Manel Suñé i text del seu fill Josep. El fet d’estrenar cada una obra nova és un bell contrapunt a la música arcaica dels goigs. El vell arbre d’arrels profundes és vivificat cada any amb saba nova.
Text: web del Ajuntament de Sant Julià de Vilatorta



Fotografia: Lluís Solanas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada